Tan breu com un clac de dits

Qui sóc i com em diuen és irrellevant. Potser algú crega que sóc un semidéu sàdic cruel i impassible però no tinc la capacitat de canviar el passat ni el futur. Així doncs els meus desigs no serveixen per a res com tampoc no serveixen les meues opinions. Incapaç de canviar les coses només les contemple. Ara mateix em trobe en l'habitació 303 de l'hospital Hipòcrates II. Ningú no em pot veure. Jo però des del meu amagatall un racó de l'habitació veig dues persones: un pare i un fill. Els conec tant com si els haguera parit de fet sóc jo qui els ha donat la vida. Conec el passat i el futur d'ambdós i a més puc accedir als seus pensaments. He agarrat paper i llapis. M'he acomodat en un cantó de l'habitació i em dispose a escriure el que veig i el que pensen... Compte! Ricard mou les parpelles... I té a les mans la vida de son pare!